wiki:Víctor Balaguer

Víctor Balaguer i Cirera (Barcelona, 11 de desembre de 1824 - Madrid, 1901), escriptor i polític català, una de les figures principals de la Renaixença.

Biografia

Va estudiar lleis a la Universitat de Barcelona. Va ser un personatge de vida molt agitada, que pot condensar-se en la trinitat vuitcentista de periodisme, literatura i política. Com a periodista va col.laborar en el Diari de Barcelona (on signava com Julia), va formar part de la "joventut daurada» barcelonina dels anys de 1840, intervenint en la fundació del Català (1847) i La Corona d'Aragó (1854), de l' que se separa després per crear, amb Lluís Cutchet, El conseller (1857), seguint els impulsos del catalanisme històric. Però la seva tasca principal d'escriptor es va repartir en les dues llengües. La seva obra lírica catalana es va recollir en Lo Trobador de Montserrat (1861), aquest havia estat el seu pseudònim en publicar la seva primera poesia, el 1857, i en Esperances i records (1869), que abasta els temes religiosos i amorosos, aquests últims de ardorós sensualisme romàntic, que fan pensar en el modernisme al Darío o al Roda. No obstant això, és la seva Oda a la Verge de Montserrat, potser la millor de les seves composicions líriques, plena de unció i que marca la personalitat del seu autor. Els seus versos Ta grandesa, Senyora, no repari / Si avui et parla en catala ma veu xifren, segons el parer de Joan Maragall, tot el valor entranyable de la Renaixença, que tant impuls rebria de l'activitat balagueriana. En efecte, Balaguer va ser un propagador decidit dels Jocs Florals, no només a Catalunya, sinó fora d'ella.

Pel to de les seves poesies, Balaguer fa pensar immediatament en Zorrilla. Com el Valladolid, es delecta en els temes regionals o nacionals; El Cap de N'Armengol, Les quatre pals de sang, Els voluntaris catalans (de 1860), i en català Joan de Serrallonga (1858), tema ja tractat pels dramaturgs clàssics, Guifré el Pilós, en col.laboració amb Juan de Alba, Enric el generós i Juan de Padilla.

Com a autor dramàtic, tal vegada sigui major la seva importància. Les seves tragèdies anuncien, en cert sentit, les d'Àngel Guimerà. Aquestes Tragedies (1876) escrites en un català incorrecte, però vigorós, declamatori i altisonant, estan en vers i van ser traduïdes per ell mateix a prosa catalana. La majoria d'elles recreen ambients clàssics: La Mort d'Anníbal, Coriolà, L'ombra de Cessar, El festí de Tibullus, La Mort de Neró, Saffo-on es deté en la mort de la poeta-, si no són d'argument original, tenen un acompanyament històric i erudit. La tragèdia de Llívia es remunta als temps de Munuza, quan la invasió àrab. L'última hora de Colom i Lo guant del degollat, reflecteixen, la primera, un conegut episodi de la història espanyola, la segona, un altre més recòndit de l'aragonesa. Les Esponsalles de la Morta, recrea el tema de Romeu i Julieta, mentre que El Comte de Foix i la seva segona part (Raig de Lluna), versen sobre les conseqüències de la batalla de Muret, tema molt car a l'autor.

Ja s'ha apuntat la influència de Zorrilla, sobretot pel que fa a l'elecció dels temes i el fàcil desenvolupament en vers retòric. Per aquest camí del Romanticisme, es ensopega, indefectiblement, amb les reminiscències d'altres autors. Entre els espanyols, algú ha pensat en la grandiloqüència de Quintana, entre els estrangers, la verbositat oratòria de Lamartine-orador i polític més que líric-i l'atmosfera de les seves balades recorda les de Schiller i Walter Scott, mestres d'àmplia ressonància, sense que de vegades deixin d'escoltar sons byronianos, afectats de desordre líric. En resum, tot el patrimoni de la poesia romàntica, fortament tenyida de historicisme nacionalista. Una gran impressió que abasta tota la seva obra, ja sigui lírica, narrativa o dramàtica, és a judici d'algun crític, equívoca per a la poesia de Balaguer. D'una banda, implica desbordament i entusiasme, de l'altra, revela una personalitat entec massa permeable a diverses influències. Mentre que per a la crítica moderna catalana, el paper més important de Balaguer rau en aquest incontenible entusiasme en la promoció cultural i poètica del renaixement català, per a una altra, més clàssica, el seu valor rau en El Trovador de Montserrat, que «és tot Balaguer» (Maragall).

Aquesta debilitat impressionista, fonamentada en la seva actitud romàntica, apareix amb més nitidesa en les seves obres històriques i crítiques. Els frares i els seus convents (1851), pot encara subministrar notícies sobre les ordres monàstiques espanyoles. La Història de Catalunya (1860-63) està molt ben documentada. Finalment la Història política i literària dels trobadors (1878-79), escrita durant el seu exili a França, dóna una visió romàntica de la poesia provençal.

El 1892, Balaguer va tornar a prendre el tema desenvolupat en les Naus Tragedies, 1879 (és a dir, les esmentades Comte de Foix i Raig de Lluna), que, juntament amb La jornada de Panissars, precedit tot d'un pròleg, intitulat Anima Mare, van constituir la trilogia Els Pirineus, si no la més reeixida, sí la més ambiciosa de totes les seves obres. Les conseqüències de la Croada albigesa, la veu dels trobadors, cantaires de la llibertat i l'amor del món romànic a l'escenari dels Pirineus, constitueixen l'esquema del poema, al qual no falten escenes de veritable dramatisme. Felip Pedrell va compondre l'òpera de títol anàleg, el pròleg es va estrenar a Venècia el 1897 i, sencera, al Liceu de Barcelona el 1902.

L'activitat política de Balaguer comença el 1854 i representa els interessos dels industrials catalans, com progressista. Com a corresponsal de El Telégrafo assisteix a les campanyes d'alliberament d'Itàlia (1859) i compon un poema sobre la llibertat que estan conquerint els italians (Eridania). Els meus records d'Itàlia, publicat probablement el 1870, sumen a aquestes experiències les del seu viatge oficial com a diputat, en aquest any, per oferir la corona a Amadeu de Savoia. Emigrat a França el 1866, és més tard diputat a les Constituents de 1869 per Vilanova i la Geltrú, sent governador i diverses vegades ministre, fins i tot amb la Restauració, ocupant les carteres d'Ultramar i Foment. Es va preocupar de les Filipines i dels seus problemes etnogràfics i el seu progrés tècnic, deixant en tots els càrrecs públics que va ocupar fama d'administrador irreprotxable. Com a poeta de Jocs Florals, es pot dir que Balaguer va cantar copiosament a la Pàtria, proclamant-se a si mateix «regionalista de pàtria, no de secta", a l'amor seguint la fogositat, engrandida per la seva visió romàntica, dels trobadors ia la religió, on potser va arribar la veu més pura i sincera. Desplegar, molt a l'estil del seu temps, la pròdiga activitat de l ' «home de lletres».

El 1863 proposa la nova topominia dels carrers de l'Eixample / Eixample de Barcelona. El 1884 funda la Biblioteca Museu Víctor Balaguer i Cirera, qui la va donar a la ciutat de Vilanova i la Geltrú. Des de l'any de la seva fundació hi ha un important dipòsit d'obres del Museu del Prado, que es renova periòdicament.

Va ser membre de la Reial Acadèmia Espanyola.

Bibliografia

* V. BALAGUER, Poesías Completas, Madrid 1.874
* ÍD. Obres Completes, Madrid - Barcelona 1889-1892

* Vida política i parlamentària de l'Excm. Sr Víctor Balaguer ..., Vilanova i la Geltrú 1.880
* A. ELÍAS DE MOLINS, Diccionari biogràfic i bibliogràfic d'escriptors i artistes catalans del segle XIX, I, Barcelona 1889
* ELVIRA I Silleras, Maria. Cartes de Ramón Vila a Víctor Balaguer durant la guerra gran de Cuba. 2001
* A. PAGES, Víctor Balaguer, Madrid 1875 (biografia)
* I. RUIZ Calonja, Història de la Literatura Catalana, Barcelona 1954

Enllaços externs

• Biblioteca Museu Víctor Balaguer
• (en anglàs)Victor Balaguer en la Classic Encyclopedia, basada en l'edició de 1911 de la Encyclopaedia Britannica