Francesc Macià i Llussà
De Viquipèdia
 | |
| 122è President de la Generalitat de Catalunya | |
|---|---|
| 14 de des. de 1932 - 25 de des. de 1933 | |
| Nascut | 21 de setembre de 1859 Vilanova i la Geltrú |
| Mort | 25 de desembre de 1933 (amb 74 anys) Barcelona |
| Partit (en càrrec) | Estat Català i ERC |
Francesc Macià i Llussà (Vilanova i la Geltrú, 21 de setembre de 1859[1] - Barcelona, 25 de desembre del 1933) va ser militar, polític i President de la Generalitat de Catalunya, conegut popularment com L'Avi.
Taula de continguts |
Biografia
Joventut i ingrés a l'exèrcit
Nascut a la Rambla de Sant Josep, a Vilanova i la Geltrú [2], Francesc Macià va ser el segon de set fills. Poc després que son pare morís, tenint ell 16 anys va ingressar a l'Acadèmia militar de Guadalajara per unir-se al cos d'enginyers de l'Exèrcit espanyol.[2] El 1887 el van destinar a Lleida, on coneixeria a la que un any després seria la seva esposa, Eugènia Lamarca, amb qui va tenir tres fills.[2] A l'Exèrcit espanyol, Macià va arribar a assolir el rang de tinent-coronel.
Els Fets del ¡Cu-Cut!
El 1905 militars espanyols, en represàlia a una vinyeta gràfica d'una revista d'humor setmanal anomenada ¡Cu-Cut!, ataquen i destrueixen la redacció de la revista, que era també la del diari La Veu de Catalunya. Després de condemnar l'atac d'alguns oficials espanyols a la redacció dels periòdics, Macià es va veure obligat a abandonar l'exèrcit, en lloc de claudicar i assolir la graduació de coronel.
Presa de consciència catalanista
Es presenta com a diputat de Solidaritat Catalana a les eleccions del 21 d'abril de 1907 per Barcelona i les Borges Blanques, d'on era originària la seva família. La rotunda victòria d'aquesta formació (44 dels 47 diputats de Catalunya) l'agafa a Santoña, on l'exercit l'havia apartat. Tornarà a ser reelegit el 1914, 1916, 1918, 1919, 1920 i 1923.
En la seva extensa trajectòria política va protagonitzar l'organització, l'any 1922, d'un moviment destinat a agrupar el catalanisme radical, l'Estat Català, que tenia com a precedent directe la Federació Democràtica Nacionalista, que el mateix Macià havia fundat el 1919.
Accions contra el Regne d'Espanya
El setembre de 1923, amb la dictadura de Primo de Rivera, Macià es refugia a Perpinyà. És en aquesta època quan, des de Estat Català desenvolupa el seu caràcter insurreccional mantenint contacte amb anarquistes i comunistes; i aconseguint l'ajut econòmic de les comunitats de catalans residents a Amèrica del Sud. Dóna suport a gairebé tots els intents insurreccionals que es produeixen a l'Estat espanyol. El 1925, Macià demana suport a Moscou per a la independència de Catalunya, sense un compromís concret.
Els Fets de Prats de Molló
El 1926 va intentar una acció armada contra la dictadura de Miguel Primo de Rivera, des de Prats de Molló, a la Catalunya Nord (Fets de Prats de Molló). Entre 50 i 100 mercenaris italians, provinents en la seva majoria de la legió garibaldina que lluità a la legió estrangera francesa durant la Primera Guerra Mundial i exiliats a França, van ser contractats per Macià per portar a terme l'acció.[3] Aquest intent d'insurrecció armada d'Estat Català va ser avortat per la gendarmeria francesa, però va fer que Macià guanyés molta popularitat a Catalunya. La gendarmeria va poder avortar la situació gràcies a l'ajut de Ricciotti Garibaldi, espia de l'Itàlia Feixista i nét de Giuseppe Garibaldi. [3]
Exiliat novament, viu a Bèlgica i a l'Argentina. Més tard, a l'Havana, i amb la col·laboració de Conangla i Fontanilles, funda el Partit Separatista Revolucionari de Catalunya del qual en fou president i aprova la constitució d'una futura República Catalana entre setembre i octubre del 1928.
Caiguda la dictadura del general Primo de Rivera, Macià retornà a Catalunya finalment el 22 de febrer de 1931 i, amb Estat Català, s'incorpora a Esquerra Republicana de Catalunya, dins del qual la seva organització gaudiria d'autonomia interna.
República Catalana
El 14 d'abril de 1931, després de les eleccions municipals espanyoles de 1931 que van donar la majoria al seu partit, Esquerra Republicana de Catalunya, Macià es presentà a la presidència de la Diputació de Barcelona per a "prendre possessió". El president de la Diputació, Joan Maluquer, li respongué "només li cediré el palau per la força" i Macià, posant-li la mà sobre l'espatlla diu "consideri-ho un acte de força". Macià, des del balcó del Palau de la Generalitat de Catalunya, proclamà la "República Catalana dins d'una federació de Repúbliques ibèriques" en compliment del Pacte de Sant Sebastià (1930), just hores abans que Niceto Alcalá-Zamora proclamés la república des de Madrid.
Aquesta declaració de Macià preocupà el govern provisional de la república, que envià en avió a Barcelona, el dia 17 d'abril, els ministres Fernando de los Ríos, Marcel·lí Domingo, i Lluís Nicolau d'Olwer. Després de tenses converses, s'arribà a l'acord que el consell format a Barcelona, actuï com a govern de la Generalitat de Catalunya. La recuperació d'un nom històric en el qual, ningú no havia pensat abans, permet resoldre el conflicte i obre el camí a una nova forma d'autonomia catalana.
El govern provisional català tenia com una de les seves missions principals impulsar la redacció d'un estatut d'autonomia, i fou designada a tal efecte una ponència que, reunida a Núria, ultimà el seu avantprojecte el dia 20 de juny de 1931. El text fou sotmès a consulta dels ajuntaments catalans, que s'hi pronunciaren a favor, i del cos electoral de Catalunya, amb un resultat també aclaparador. La definició de Catalunya com a Estat autònom dintre la República espanyola i la imatge d'aquesta com a federació voluntària de pobles s'avançava al procés constituent espanyol, que havia de ser la tasca del parlament que sorgiria de les eleccions generals a celebrar el 28 de juny del mateix any. De fet, la Constitució de la Segona República espanyola, aprovada el 9 de desembre de 1931, no establí un Estat federal, sinó un «Estado integral compatible con la autonomía de municipios y regiones». Calgué, en conseqüència, adaptar l'Estatut de Núria, que, un cop reformat, fou promulgat el 15 de setembre de 1932 sense sotmetre'l de nou al plebiscit dels catalans.
Macià va ser President del govern provisional de la Generalitat des del 28 d'abril de 1931 (posterior a l'efímer govern de la República Catalana del 14 d'abril). A les primeres eleccions, després de l'aprovació de l'estatut, va ser elegit President i formà el primer govern de la Generalitat estatutària des del 14 de desembre de 1932 fins a la seva mort, el 1933.
Francesc Macià, l'Avi, com l'anomenava el poble, morí envoltat dels qui l'estimaven i el seu enterrament fou la més extraordinària manifestació de dol que ha viscut la Catalunya moderna.[4]
Referències
- ↑ Segons els historiadors Giovanni C. Cattini i Josep M. Roig Rosich a l'Avui
- ↑ 2,0 2,1 2,2 Els orígens del mite per Cristina Masanés, amb l'assessorament d'Agustí Colomines, a Sàpiens nº84 (Octubre de 2009)
- ↑ 3,0 3,1 Qui va trair Macià? per Jordi Finestres amb l'assessorament de Giovanni Cattini, a Sàpiens nº84 (Octubre de 2009)
- ↑ Francesc Ferrer, del manifest que l'any 1976 es va llegir a la Devesa de Girona, dins els actes organitzats per celebrar per primera vegada la Diada Nacional.
Vegeu també
- El coronel Macià (2006), film on Abel Folk interpreta Macià.
- Estat Català
Enllaços externs
- Hi ha diverses biografies de Macià: [1],[2], [3], [4], [5],
- Proclamació de la República Catalana l'abril de 1931 (amb el text i gravació de l'original en format mp3), en un web d'ERC.
- Vídeo del discurs d'inauguració del Parlament de Catalunya per Francesc Macià
- Vídeo Francesc Macià
![[1]](http://www.ricardfaura.net/Imatges/pratsmo.JPG){kind=link}
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada