Gent VNG al Facebook

Twitter VNG

diumenge, 21 de febrer del 2010

Al Carnaval de Sitges abans es feia servir el Turuta (no tenien altre cosa :P)

Amb la ressaca de Carnaval, i revisant el que hem pogut veure a través de TDT Garraf (Canal Blau i Maricel Televisió, com sona això de que les nostres televisions en siguin una ara) descobrim aquesta recopilacions d'emissions de la Televisió de Sitges , que emetia només per Carnaval (en aquells primers anys qui emetia amb més força era TVRibes) anomenada TeleFot (que si no te la fot avui te la fotrà demà - El Carnaval de Sitges era també irònic i de mascarot?) on es pot escoltar en varis anys com El Turuta (la mítica marxa que escoltem tots els vilanovins i vilanovines a cada Carnaval), també sonava al Carnaval de la vila veïna - suposo que si el Carnaval de Sitges era més jove que el de Vilanova va ser un simple imitació - , que tant s'ha volgut caracteritzar per ser "diferent" al nostre,sonant com a sintonia de la televisió i a les carroses del rei i la reina...Ara també diran que el Turuta també el van fer servir ells primer ;) ???



PD: El Millor Xató? El de la meva mare!!!
PD2: Visca el Vinagre Penedesenc!!

PD 3: Ara entenc la repetició i necessitat de la cançó aquella que diu Sitges Carnaval...

diumenge, 14 de febrer del 2010

wiki:Sergi López

http://www.directe.cat/imatges/noticies/sergi-lopez.jpg

De Viquipèdia

Nom real: Sergi López i Ayats
Naixença: 22 de desembre de 1965 (1965-12-22) (44 anys)
Vilanova i la Geltrú (Garraf)
Nacionalitat: Catalunya Catalunya
Premis César

Millor actor
2000 - Harry un ami qui vous veut du bien
Altres premis

Festival de Cinema de Sitges
Gran angular al millor actor
1997 - Western
Premis Butaca
Millor actor català de cinema
2001 - El cielo abierto
2006 - El laberinto del fauno
Mostra de Venècia

Millor actor
1999 - Une liaison pornographique
Fitxa a IMDb
Sergi López i Ayats (Vilanova i la Geltrú, 22 de desembre de 1965) és un actor català de teatre i cinema.

Biografia

Es va iniciar en la interpretació en el teatre amateur (per exemple, en representacions d'Els Pastorets a la seva ciutat natal). Començaria a estudiar teatre a Barcelona però acabaria per marxar a França per estudiar interpretació a l'escola de Jacques Lecoq. En l'època d'actor teatral, va participar en diversos muntatges. Per exemple, va compartir escena amb Toni Albà en obres com ara "BRAMS" o la kumèdia dels herrors (1986), que també havien escrit i dirigit a l'ensems. Altres obres d'aquest període són Fins al fons i, més endavant, Lisistrata (1996).
Més endavant i des de França, començaria també a fer cinema. El 1991 va decidir presentar-se a un càsting del director Manuel Poirier, que el descobriria al cinema. La seva primera pel·lícula es titulava La Petite amie d'Antonio (1992). En van seguir sis més amb Poirier i encara d'altres amb altres directors francesos. El 1997 amb Western, de Manuel Poirer, va arribar el primer èxit internacional, participació al festival de Canes, a més de dues nominacions importants: nominació a l'Oscar per a la pel·lícula i nominació al César com a millor promesa. Més endavant, l'any 2000, va rebre el premi César al millor actor (primer no francès en rebre'l) i el premi al millor actor europeu pel seu paper a Harry, un ami qui vous veut du bien.
El 1997, amb 32 anys, va filmar la primera pel·lícula en català (Caricies, de Ventura Pons). En els darrers anys ha participat en diferents produccions, en català i en castellà, però també en francès i àdhuc en anglès (Dirty pretty things, de Stephen Frears i amb Audrey Tautou). Per les pel·lícules Sólo mía i El laberinto del fauno ha rebut nominacions als premis Goya.
L'any 2008 va tornar als escenaris amb el monòleg Non Solum, espectacle escrit i dirigit amb el seu company d'estudis Jorge Picó.[1][2]
El novembre de 2009, Sergi López, així com un grup de persones conegudes de Vilanova i la Geltrú, va donar suport a la campanya per els referèndums sobre la independència de Catalunya.[3][4]

Filmografia

Referències

  1. «Fitxa de l'obra "Non Solum"» (en català). TeatreNacional.com. [Consulta: 7 febrer 2010].
  2. «Non Solum amb Sergi López. Notícia de teatre» (en català). CiutatOci.com, setembre de 2008. [Consulta: 7 febrer 2010].
  3. «L'actor Sergi López dóna suport al 13-D» (en català). ElPunt.cat, 27 de novembre de 2009. [Consulta: 7 febrer 2010].
  4. «“Cal demostrar que l’independentisme no és un moviment de quatre violents”» (en català). ElSingularDigital.cat, 18 de novembre de 2009. [Consulta: 7 febrer 2010].

Enllaços externs

wiki:Biblioteca Museu Víctor Balaguer

De Viquipèdia


La Biblioteca Museu Víctor Balaguer, està situada a Vilanova i la Geltrú i va ser fundada l'any 1884 per Víctor Balaguer, en senyal d'agraïment a la ciutat pel suport rebut en la seva carrera política. Des de l'any 2000 el museu és secció del Museu Nacional d'Art de Catalunya i la biblioteca secció de la Biblioteca de Catalunya.

L'edifici

L'edifici, construït entre els anys 1882 i 1884, és obra de l'arquitecte Jeroni Granell i es troba al centre de Vilanova i la Geltrú, rodejat entre d'altres per l'estació de trens, l'Escola Politècnica Superior d'Enginyeria de Vilanova i la Geltrú de la UPC, i la biblioteca d'aquesta universitat. Fou concebut expressament per albergar una biblioteca i un museu, cosa gens habitual en l'època. L'edifici té forma de temple, amb decoracions neoegípcies i neogregues.
A la façana de l'edifici s'hi troben les escultures de l'arquebisbe Francesc Armanyà i el poeta Manuel de Cabanyes, que foren destacats vilanovins del segle XIX. Damunt l'entrada es pot llegir el lema Surge et ambula (Aixeca't i camina, en llatí).
Destaca també el jardí vuitcentista que envolta l'edifici.

La biblioteca


Concebuda amb la intenció de donar a conèixer, mitjançant objectes i documents de tot tipus, la totalitat del saber, el seu fundador va aportar-hi llibres, revistes i documents de tota mena.
Actualment reuneix uns 40.000 llibres i gairebé 2.000 títols de publicacions periòdiques d'entre els segles XVIII i XX. A més de tot això, cal tenir en compte el recull d'unes 50.000 cartes i de diversos manuscrits literaris i polítics de Víctor Balaguer. Tot això la converteix en una de les col·leccions bibliogràfiques del segle XIX més riques de Catalunya.
També disposa de documents de Joan Alemany, de Joan Rius Vila, d'Eduard Toldrà, de José Cruset, i d'Enric Cristòfor Ricart entre d'altres.

La pinacoteca

La pinacoteca comprèn una de les millors col·leccions de pintura catalana del segle XIX i segle XX, amb obres de Santiago Rusiñol, Ramon Casas, Joaquim Vayreda, Martí Alsina, Dionís Baixeras, Isidre Nonell, Durancamps i Xavier Nogués, entre d'altres, mostrant bàsicament la col·lecció original del fundador. Les obres es troben exposades en ordre cronològic per evocat l'escola de Roma sobre l'art català del segle XIX.[1]
No només això, sinó que conté pintures cedides del Museu del Prado, com "El dos de Maig" de Joaquim Sorolla i "La Sagrada Família" d'El Greco. També són cedides pel mateix museu de Madrid, obres de pintors com Luca Giordano, Murillo, Rubens, Ribera, Goya, etc.
A la segona planta es troba, dins la secció coneguda com "Escola de Vilanova", obres d'altres autors vilanovins i de modernistes com Joan Ferrer i Miró, Joaquim Mir, José de Togores, Anglada-Camarasa i Joan Llimona, entre d'altres.

Les col·leccions


Com els antics col·leccionistes del segle XIX, la col·lecció es troba subdividida en diferents subcol·leccions, degut a l'interès pluridisciplinar de Balaguer:
  • Arqueologia i etnografia:

    • Col·lecció egípcia
    • Col·lecció precolombina
    • Col·lecció filipina
    • Col·lecció oriental
    • Col·lecció arqueològica
    • Col·lecció d'arts decoratives
  • Llegat 56
  • Cafè Foment
La col·lecció disposa d'una sala egípcia on es poden trobar objectes autèntics de l'època de l'Antic Egipte, fins i tot, hi ha una mòmia d'un nen. També, disposa d'escultures com la de Vallmitjana i les de Manolo Hugué.
Té una sala d'exposicions temporals.

Referències

  1. Catàleg informatiu del museu

Bibliografia

  • Muñoz d'Imbert, Sílvia. «Surge et Ambula. 125 anys de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer». Bonart [Girona], num. 122 (Desembre 2009), p. 56. ISSN 1885-4389.
  • Trullén, Josep Maria (dir). Biblioteca Museu Víctor Balaguer. Guia de les Col·leccions del Museu. Organisme Autònom BMVB, 2001. ISBN 84-931438-3-9.

Enllaços externs

Commons-logo.svg
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a:
Biblioteca Museu Víctor Balaguer

wiki:Víctor Balaguer

Víctor Balaguer i Cirera (Barcelona, 11 de desembre de 1824 - Madrid, 1901), escriptor i polític català, una de les figures principals de la Renaixença.

Biografia

Va estudiar lleis a la Universitat de Barcelona. Va ser un personatge de vida molt agitada, que pot condensar-se en la trinitat vuitcentista de periodisme, literatura i política. Com a periodista va col.laborar en el Diari de Barcelona (on signava com Julia), va formar part de la "joventut daurada» barcelonina dels anys de 1840, intervenint en la fundació del Català (1847) i La Corona d'Aragó (1854), de l' que se separa després per crear, amb Lluís Cutchet, El conseller (1857), seguint els impulsos del catalanisme històric. Però la seva tasca principal d'escriptor es va repartir en les dues llengües. La seva obra lírica catalana es va recollir en Lo Trobador de Montserrat (1861), aquest havia estat el seu pseudònim en publicar la seva primera poesia, el 1857, i en Esperances i records (1869), que abasta els temes religiosos i amorosos, aquests últims de ardorós sensualisme romàntic, que fan pensar en el modernisme al Darío o al Roda. No obstant això, és la seva Oda a la Verge de Montserrat, potser la millor de les seves composicions líriques, plena de unció i que marca la personalitat del seu autor. Els seus versos Ta grandesa, Senyora, no repari / Si avui et parla en catala ma veu xifren, segons el parer de Joan Maragall, tot el valor entranyable de la Renaixença, que tant impuls rebria de l'activitat balagueriana. En efecte, Balaguer va ser un propagador decidit dels Jocs Florals, no només a Catalunya, sinó fora d'ella.

Pel to de les seves poesies, Balaguer fa pensar immediatament en Zorrilla. Com el Valladolid, es delecta en els temes regionals o nacionals; El Cap de N'Armengol, Les quatre pals de sang, Els voluntaris catalans (de 1860), i en català Joan de Serrallonga (1858), tema ja tractat pels dramaturgs clàssics, Guifré el Pilós, en col.laboració amb Juan de Alba, Enric el generós i Juan de Padilla.

Com a autor dramàtic, tal vegada sigui major la seva importància. Les seves tragèdies anuncien, en cert sentit, les d'Àngel Guimerà. Aquestes Tragedies (1876) escrites en un català incorrecte, però vigorós, declamatori i altisonant, estan en vers i van ser traduïdes per ell mateix a prosa catalana. La majoria d'elles recreen ambients clàssics: La Mort d'Anníbal, Coriolà, L'ombra de Cessar, El festí de Tibullus, La Mort de Neró, Saffo-on es deté en la mort de la poeta-, si no són d'argument original, tenen un acompanyament històric i erudit. La tragèdia de Llívia es remunta als temps de Munuza, quan la invasió àrab. L'última hora de Colom i Lo guant del degollat, reflecteixen, la primera, un conegut episodi de la història espanyola, la segona, un altre més recòndit de l'aragonesa. Les Esponsalles de la Morta, recrea el tema de Romeu i Julieta, mentre que El Comte de Foix i la seva segona part (Raig de Lluna), versen sobre les conseqüències de la batalla de Muret, tema molt car a l'autor.

Ja s'ha apuntat la influència de Zorrilla, sobretot pel que fa a l'elecció dels temes i el fàcil desenvolupament en vers retòric. Per aquest camí del Romanticisme, es ensopega, indefectiblement, amb les reminiscències d'altres autors. Entre els espanyols, algú ha pensat en la grandiloqüència de Quintana, entre els estrangers, la verbositat oratòria de Lamartine-orador i polític més que líric-i l'atmosfera de les seves balades recorda les de Schiller i Walter Scott, mestres d'àmplia ressonància, sense que de vegades deixin d'escoltar sons byronianos, afectats de desordre líric. En resum, tot el patrimoni de la poesia romàntica, fortament tenyida de historicisme nacionalista. Una gran impressió que abasta tota la seva obra, ja sigui lírica, narrativa o dramàtica, és a judici d'algun crític, equívoca per a la poesia de Balaguer. D'una banda, implica desbordament i entusiasme, de l'altra, revela una personalitat entec massa permeable a diverses influències. Mentre que per a la crítica moderna catalana, el paper més important de Balaguer rau en aquest incontenible entusiasme en la promoció cultural i poètica del renaixement català, per a una altra, més clàssica, el seu valor rau en El Trovador de Montserrat, que «és tot Balaguer» (Maragall).

Aquesta debilitat impressionista, fonamentada en la seva actitud romàntica, apareix amb més nitidesa en les seves obres històriques i crítiques. Els frares i els seus convents (1851), pot encara subministrar notícies sobre les ordres monàstiques espanyoles. La Història de Catalunya (1860-63) està molt ben documentada. Finalment la Història política i literària dels trobadors (1878-79), escrita durant el seu exili a França, dóna una visió romàntica de la poesia provençal.

El 1892, Balaguer va tornar a prendre el tema desenvolupat en les Naus Tragedies, 1879 (és a dir, les esmentades Comte de Foix i Raig de Lluna), que, juntament amb La jornada de Panissars, precedit tot d'un pròleg, intitulat Anima Mare, van constituir la trilogia Els Pirineus, si no la més reeixida, sí la més ambiciosa de totes les seves obres. Les conseqüències de la Croada albigesa, la veu dels trobadors, cantaires de la llibertat i l'amor del món romànic a l'escenari dels Pirineus, constitueixen l'esquema del poema, al qual no falten escenes de veritable dramatisme. Felip Pedrell va compondre l'òpera de títol anàleg, el pròleg es va estrenar a Venècia el 1897 i, sencera, al Liceu de Barcelona el 1902.

L'activitat política de Balaguer comença el 1854 i representa els interessos dels industrials catalans, com progressista. Com a corresponsal de El Telégrafo assisteix a les campanyes d'alliberament d'Itàlia (1859) i compon un poema sobre la llibertat que estan conquerint els italians (Eridania). Els meus records d'Itàlia, publicat probablement el 1870, sumen a aquestes experiències les del seu viatge oficial com a diputat, en aquest any, per oferir la corona a Amadeu de Savoia. Emigrat a França el 1866, és més tard diputat a les Constituents de 1869 per Vilanova i la Geltrú, sent governador i diverses vegades ministre, fins i tot amb la Restauració, ocupant les carteres d'Ultramar i Foment. Es va preocupar de les Filipines i dels seus problemes etnogràfics i el seu progrés tècnic, deixant en tots els càrrecs públics que va ocupar fama d'administrador irreprotxable. Com a poeta de Jocs Florals, es pot dir que Balaguer va cantar copiosament a la Pàtria, proclamant-se a si mateix «regionalista de pàtria, no de secta", a l'amor seguint la fogositat, engrandida per la seva visió romàntica, dels trobadors ia la religió, on potser va arribar la veu més pura i sincera. Desplegar, molt a l'estil del seu temps, la pròdiga activitat de l ' «home de lletres».

El 1863 proposa la nova topominia dels carrers de l'Eixample / Eixample de Barcelona. El 1884 funda la Biblioteca Museu Víctor Balaguer i Cirera, qui la va donar a la ciutat de Vilanova i la Geltrú. Des de l'any de la seva fundació hi ha un important dipòsit d'obres del Museu del Prado, que es renova periòdicament.

Va ser membre de la Reial Acadèmia Espanyola.

Bibliografia

* V. BALAGUER, Poesías Completas, Madrid 1.874
* ÍD. Obres Completes, Madrid - Barcelona 1889-1892

* Vida política i parlamentària de l'Excm. Sr Víctor Balaguer ..., Vilanova i la Geltrú 1.880
* A. ELÍAS DE MOLINS, Diccionari biogràfic i bibliogràfic d'escriptors i artistes catalans del segle XIX, I, Barcelona 1889
* ELVIRA I Silleras, Maria. Cartes de Ramón Vila a Víctor Balaguer durant la guerra gran de Cuba. 2001
* A. PAGES, Víctor Balaguer, Madrid 1875 (biografia)
* I. RUIZ Calonja, Història de la Literatura Catalana, Barcelona 1954


Enllaços externs


wiki:Museu de Curiositats Marineres Roig Toqués

Museu de Curiositats Marineres Roig Toqués


El Museu de Curiositats Marineres Roig Toqués està ubicat a la ciutat costera de Vilanova i la Geltrú, a la comarca del Garraf.

Breu història

El museu va ser creat fa més de 50 anys per Francisco Roig Toqués (1921-2008). En un principi es tractava d'una col·lecció personal de peces relacionades amb el mar; amb el pas del temps, però, la col·lecció va anar augmentant i es va decidir obrir-la al públic. Actualment, el museu rep una mitjana de 50.000 visitants anuals, i són nombrosos els mitjans de comunicació de tot el món que han parlat sobre aquest lloc.

L'interior

S'hi poden trobar peces emblemàtiques de vaixells de guerra i civils que són cares de veure als museus, ja que són molt preuades pels seus capitans, els quals difícilment deixen escapar aquest tipus de botí un cop es desballesten els seus vaixells. Per exemple, hi podem trobar un mascaró de proa del segle XIX, la campana del destructor Sánchez Barcáiztegui de 1926, una recopilació de més de 100 mètopes de vaixells que han passat pels diferents ports de Catalunya, vèrtebres de balena, dofins dissecats, àncores amb més de 250 anys d'antiguitat, etc.

La carpa Juanita

Un estiu que Roig Toqués va anar a la bassa que el seu pare utilitzava per a regar, en tocar l'aigua va veure que hi havia una carpa que intentava abeurar les gotes que li lliscaven de les mans. Després de molts mesos d'esforç, va aconseguir que aquest fet es convertís habitual per a la carpa. Des d'aquell moment, la Juanita, com la va anomenar al peix, treu el cap cada cop que el Francisco li apropa el porró i en beu unes gotes, convertint-se així en una curiositat més del museu.

El Fundador

Francisco Roig Toqués, el fundador i propietari del Museu de Curiositats Marineres de Vilanova i la Geltrú, va morir el dia 20 d'abril del 2008 a causa d'un infart cerebral. Roig Toqués va néixer a Vilanova i la Geltrú (Garraf) el dia de Sant Josep del 1921 a la Geltrú, però ja de ben jove es va deplaçar a viure al barri de mar, on des de feia dècades tenia el Museu de Curiositats Marineres que s'havia convertit en una de les referències destacades de la ciutat, amb una projecció internacional d'aquesta.

Enllaços externs

wiki: FIMPT Festival Internacional de Música Popular Tradicional

http://www.vilanova.cat/blog/armandcardona/wp-content/uploads/2009/07/fimpt-2009.gif


El Festival Internacional de Música Popular Tradicional se celebra a Vilanova i la Geltrú des de l'any 1981 un cap de setmana complet durant el mes de Juliol. És el certamen més antic de l'Estat espanyol dedicat a les músiques del món o d'arrel, havent estat absolutament avançat a la seva època. Al llarg de la seva història ha estat visitat per una llarga nòmina d'artistes tant dels Països Catalans com d'arreu del món. Fins i tot alguns d'aquests noms han esdevingut veritables figures de renom internacional
Diàriament compta amb diverses franges horàries que abasten des del matí fins a la nit, i aplega públics diversos, des d'estrictament local fins als visitants. També té un marcat caràcter intergeneracional.
L'organització d'aquest festival és inserida en l'Ajuntament de Vilanova i la Geltrú.
Actualment, el festival vilanoví pertanya al selecte grup de certàmens de major prestigi dins les músiques ètniques programades a l'Estat espanyol, juntament amb Etnosur (Alcalá la Real, Jaén, Andalusia), Getxo (Euskadi), La Mar de Músicas (Cartagena, Múrcia), Ortigueira (Galícia), i Pirineos Sur (Aragó). Dins Catalunya també és de referència obligada la Fira Mediterrània de Manresa, el mercat de contractació d'espectacles d'arrel més important de l'arc mediterrani.
L'any 1990 el Festival de Vilanova i la Geltrú va rebre el Premi Altaveu que atorga el prestigiós Festival Altaveu de Sant Boi de Llobregat.

Artistes de totes les edicions

A continuació, trobareu la llista d'artistes actuants des de la primera edició:
1981 EUSKARIA DANTZARI TALDEA (Euskadi). GRUP DE GAITES "TOXOS E XESTAS" (Catalunya). GRUP DE GRALLERS DEL BAIX PENEDÈS (Catalunya). GRUP TRADICIONAL DEL CONSERVATORI D'ARTS I TRADICIONS POPULARS DE TOLOSA DE LLENGUADOC (Occitània). JUGEND MUSIKAPELLE MARIAZELL (Àustria). NOEL VALLÉS Y JOSÉ ALEJOS (Aragó).
1982 AZALA (Euskadi). BIEL MAJORAL (Mallorca). GRUP DE GRALLERS DE REUS (Catalunya). IL TRATTURO (Itàlia). LO JAI (Occitània). MARCIAL CERVERA I JOSEMI SÁNCHEZ (País Valencià). MERIADEC (Bretanya).
1983 ALFRED VOELKEL (Francònia. Alemanya). COLLA DE DOLÇAINERS DE CASTELLÓ (País Valencià). CROMLECH (País de Gal•les). ELASTÒC (Occitània). FOXES (Irlanda). GRUPPO FOLKLORISTICO DI RESIA (Friüli. Itàlia). MANDRAGORE (Bretanya) MATIES MAZARICO, ALÀ CABANYES I JOAN MIQUEL PARAIRE (Catalunya Nord). OS MOSICOS DAS CAMBRAS (Aragó).
1984 ALAN STIWELL (Bretanya). COOPERATIVA MUSICAL DEL EBRO (Aragó). ELENA LEDDA (Sardenya). GRUPO INSTRUMENTAL DEL CENTRO DE CULTURA TRADICIONAL DE SALAMANCA (Castella-Lleó). JOE McKENNA I ANTONIETTE McKENNA (Irlanda). KORNOG (Escòcia). MILLADOIRO (Galícia). PATRICK ET JEAN MOLARD (Bretanya). RONHOFER BOCK UND LEIERMUSIK (Francònia. Alemanya).
1985 AIRES D'ES MITJORN (Menorca). BIERMÖSL BLOSN (Baviera. Alemanya). CALICANTO (Vèneto. Itàlia). CANTARIL (Portugal). COBLA PASSARELLA (Catalunya). CORO DI FONNI (Sardenya). GUY BERTRAND I RENAT JURIE (Tolosa. Occitània). GWENDAL (Bretanya). JOAN PONS "CONCO ROIG" (Menorca). JOSEP GARCIA "EL CANALERO" (Catalunya). MIQUEL GIL (País Valencià). MIQUEU MONTANARO (Provença). SKOLVAN (Bretanya). TALLER DE MÚSICA ALTO ARAGONÉS (Aragó). THE BLADES (Anglaterra). XORIMA (Galícia).
1986 AR BLEIZI RUZ (Bretanya). CALIC (L’Alguer). CANTADORES DO ALENTEJO (Portugal). CANTARIL (Portugal). JOSÉ GARRIDO (Baena. Andalusia). KALENDARIUM (Hongria-Provença). KEPA, ZABALETA ETA MOTRIKU (Euskadi). LA CIAPA RUSA(Piemont). MADÓ BOADES (Mallorca). MULUK EL HWA (Marroc). OSKORRI (Euskadi). SOSSABE (República de Cap Verd). THE McKENNA'S (Irlanda).
1987 AHMAD MUHAMMAD BARRAYN I ELS MUSICS DE BECHARI (Egipte) BÄRNER TANZMUSIG (Suïsa) BEESTON AND DISTRICT FIVE PIPE BAND SOCIETY. (Escòcia) GRUPO DE MÚSICA ROCIERA DE LA PEÑA FLAMENCA DE HUELVA. (Andalusia) GUY BERTRAND. (Tolosa. Occitània) I MUVRINI. (Còrsega) LA MURGA. (Catalunya) LO JAI. (Occitània) LUIS CABALLERO. (Sevilla. Andalusia) MINISTRERS DE LA VILA NOVA. (Vilanova i la Geltrú. Catalunya) PEP ROTGER I PEP TONI. (Mallorca) RE NILIU. (Calàbria) SALPICAO. (País valencià) T'KLIEKSKE. (Flandes) VUJICSICS AMB MIQUÈU MONTANARO. (Hongria, Sèrbia, Croàcia, Macedònia i Provença)
1988 ANTONIO RIVAS I SUS VALLENATOS. (Colòmnbia) CASSELBERRY – DUPREÉ. (Estats Units) COBLA MONS TABER. (Catalunya) JOEL RUBIN I ALAN BERN. (Estats Units) MOLAY LARBI. (Tuaregs. Marroc) RARE AIR. (Canadà) ROSA ZARAGOZA. (Catalunya) SIURELL ELÈCTRIC. (Mallorca) TORPICHEN AND BATHGATE PIPE BAND. (Escòcia)
1989 AL TALL. (País Valencià) BEESTON AND DISTRICT FIVE PIPE BAND SOCIETY. (Escòcia) DIRTY DOZEN BRASS BAND. (New Orleans. EEUU) ENRIQUE MORENTE. (Andalusia) GRUPPO DEGLI SBANDIERATORI DEL PALIO DI ASTI. (Asti. Piemont. Itàlia) I MÜSSETA. (Emília. Itàlia) KAMARAS. (Hongria) KEPA, ZABALETA ETA MOTRIKU. (Euskadi) LA PORTÀTIL FM. (Catalunya) LA SARAMANDUSA (Catalunya) MULUK EL HWA. (Marroc) ORQUESTA REVÉ. (Cuba) OTXOTE OZENKI. (Euskadi) THE CHIEFTAINS. (Irlanda) THE GUO BROTHERS AND SHUNG TIAN QUINTET. (Xina) TRANSARDÀNIA. (Catalunya) TXISTUS ZALEAK. (Euskadi)
1990 AR BLEIZI RUZ. (Bretanya) BOYS OF THE LOUGH. (Escòcia) CAPELLA DEL MISTERI D'ELX. (Elx. País Valencià) COR DE DONES DE SOFIA. (Bulgària) ELS SOLISTES DE LA COSTA. (Catalunya) GRALLERS DE L'ACORD. (Vilanova i la Geltrú. Catalunya) GRALLERS DE VILAFRANCA, COLLA DE MAR. (Catalunya) JUAN PEÑA "EL LEBRIJANO" & L'ORQUESTRA ANDALUSÍ DE TÀNGER. (Andalusia-Marroc) KEVRENN BREST SAINT MARK. (Bretanya) LA ORQUESTINA DEL FABIROL. (Aragó) LA PORTÀTIL, FM. (Catalunya) MINISTRERS DE LA VILA NOVA. (Vilanova i la Geltrú. Catalunya) NAKKI. (Catalunya) NUEVO MESTER DE JUGLARÍA. (Castella-Lleó) ORQUESTRA GALANA. (Catalunya) PRIMERA NOTA. (Catalunya) QUINTET FIBONACCI. (Catalunya) RAÚL BARBOZA. (Argentina) THOMAS MAPFUMO AND THE BLACKS UNLIMITED. (Zimbabwe) TRADIVARIUS. (Catalunya)
1991 BAYERISCHE STIMMUNGSKAPELLE HALTMEIR. (Friedberg. Baviera. Alemanya) CLAU DE LLUNA. (Catalunya) ELS VERNETS. GRALLERS DE VILAFRANCA DEL PENEDÈS. (catalunya) GRALLERS DE L'ACORD. (Vilanova i la Geltrú. Catalunya) GRALLERS DE VILAFRANCA, COLLA DE MAR. (Catalunya) HIBIKI. (Japó) KALYI JAG. (Hongria) LA BANDALPINA. (Bergamo-Bresciana-Ticinesa. Itàlia) LA MUSGAÑA.(Castella-Lleó) LA PRINCIPAL DEL BARIDÀ. (Catalunya) LA PRINCIPAL DEL METRO. (Catalunya) LA VELLA BANDA. (País valencià) MARIA DEL MAR BONET. (Mallorca) QUILAPAYÚN. (Xile) TESI & VAILLANT QUARTET. (Itàlia-Provença) THE TANNAHILL WEAVERS. (Escòcia)
1992 42ND. HIGHLANDERS PIPE BAND. (Escòcia) DE DANNANN. (Irlanda) ELS COSINS DEL SAC. (Catalunya) ELS MÚSICS DEL NIL. (Egipte) ELS SOLISTES DE LA COSTA. (Catalunya) KING MASCO. (Sierra Leone) LA COBLETA. (Catalunya) LOS VAN VAN. (Cuba) OKAY TEMIZ. (Turquia) ORQUESTRA SIMFÒNICA DE LA CANYA. (Catalunya) RITME TRENCAT. (País valencià) THE KATHRYN TICKELL BAND. (Anglaterra)
1993 COBLA MANXAIRE. (Catalunya) HENT SANT JAKEZ. (Música del camí de Sant Jaume de Galícia. Irlanda, Galícia,Bretanya) JOHN KIRKPATRICK, RICCARDO TESI I KEPA JUNKERA. (Trans european diatonique. Irlanda , Itàlia i Euskadi) LASSINA, OUSSÉNI I SOULEYMANE COULIBALY. (Costa d’Ivori) NOUVA COMPAGNIA DI CANTO POPOLARE. (Nàpols. Itàlia) RÉGAL BRASS BAND. (Nova Orleans. Estats Units) UC & PRIMERA NOTA & URBÀLIA RURANA. (Eivissa, Catalunya i País Valencià)
1994 ADAMA DRAMÉ. (Burkina Fasso) AJURI-YAMA. (Brasil) CAPERCAILLIE. (Escòcia) COMPANYIA ELÈCTRICA DHARMA & COBLA MEDITERRÀNIA & GRALLERS DE L'ACORD. (Catalunya) FOLIBA.(Costa d’ivori) JOSEP APARICIO, AMB TERESA SEGARRA I EL GRUP DE VENT I CORDA DE GODELLA.(País valencià) KAZANSKI SOBAR. (Rúsia) KHALED. (Algèria) LA INESTABLE. (País valencià) LA PRINCIPAL DEL METRO. (Catalunya) VENTS D'EST. (Hongria, Eslovàquia, Croàcia, Bósnia Erzegovina, Sèrbia, França i Provença. VEÏNS D'ULLDEMOLINS. (Catalunya) VIEJA TROVA SANTIAGUERA. (Cuba)
1995 AL TALL & MULUK EL HWA & ELISEO PARRA &JAN MARIE CARLOTTI. (XX anys d’Al Tall. País Valencià, Marroc, Castella i Occitània) ALI FARKA TOURÉ. (Mali) COBLA LA BISBAL JOVE, COBLA-ORQUESTRA BLANES I COBLA JOVENÍVOLA D'AGRAMUNT. (Catalunya) DAVY SPILLANE. (Irlanda) JÚLIO PEREIRA & KEPA JUNKERA. (Lau eskutara. Portugal-Euskadi) VIEJA TROVA SANTIAGUERA. (Cuba)
1996 CARILLON AMBULANT DE DOUAI. (Flandes) CASELLAS SEXTET FOLK. (Catalunya) CLAU DE LLUNA. (Catalunya) DERVISH. (Irlanda) E ZEZI. (Nàpols. Itàlia) EPS NIKOS PHILIPPIDIS. (Grècia) ELS MINISTRILS DEL RAVAL. (Catalunya) IMUNTZO TA BELOKI. (Euskadi) JÓVENES CLÁSICOS DEL SON. (Cuba) LA CIAPA RUSA. (Piemont) LAS HIJAS DEL SOL. (Guinea Equatorial) OSKORRI. (Euskadi) RÀDIOKUATRE. (Catalunya) TABALERS DELS DIABLES DEL BARRI GÒTIC DE BARCELONA. (Catalunya) TANI I FAMILIA CORTÉS. (Catalunya) TIMBA LAYÉ. (Cuba) TRES FAN BALL. (País Valencià) XAROP DE CANYA. (Catalunya)
1997 CARLOS NUÑEZ. (Galícia) CHOUTEIRA. (Galícia) FLACO JIMÉNEZ. (Mèxic) GAELTRU. (Catalunya) I MERICANI. (Músics de sis països europeus) KOCANI ORKESTAR. (Macedònia) MAUBUISSONS. (Bretanya) MINISTRILS DE LA PALLA. (Catalunya) PROYECTO LUMBALÚ. (Colòmbia) TARAF DE HAÏDOUKS. (Romania) TONI XUCLÀ. (Catalunya) TRIO ARGENTINO DE TANGO. (Argentina)
1998 ANGELITOS NEGROS. (Cuba) CUARTETO PATRIA. (Cuba) DOGONS. (mali) ISSABARY. (Guinea Bisao) JOANA PONS I SES GUITARRES. (Mallorca) L’HOME DEL SAC. (Gran Penedès. Catalunya) NAHAWA DOUMBIA. (Mali) ORQUESTA ARAGÓN. (Cuba) RADIO TARIFA. (Andalusia) TROBADA DE SACS DE GEMECS. (Països Catalans) URBALIA RURANA. (País Valencià) VIATGE DE SIGERICÓ. (Músics de diferents paísos d’Europa) XIMBOMBA ATÒMICA (Mallorca)
1999 BANDA DE GAITES DE FONTE FUÉCARA. (Astúries) BLAT SEGAT. (Catalunya) DE CAJÓN. (Catalunya) DJANBUTU THIOSSANE. (Senegal) ELISABET RASPALL. MARAM. (Catalunya) LA BOTTINE SOURIANTE. (Quebec) LA ROMÀNTICA ALTERNATIVA DEL SALADAR. (País Valencià) LOS BRUJOS DE HUEJUTLA. (Mèxic) ORQUESTA NACIONAL DE BARBÉS. (Magreb-França) OS CEMPÉS. (Galícia) RENEGADES STEEL ORCHESTRA. (Trinidad Tobago) TUAREG. (Mali)
2000 AL TALL. (País Valencià) BERROGÜETTO. (Galícia) CAMANÉ. FADO. (Portugal) JAVIER RUIBAL. (Andalusia) KALI. (Martinica) KLEZROYM. (Yiddish. Itàlia) LA CUADRILLA DE ALEDO. (Múrcia) LA NOVA EUTERPE. (Catalunya) LA XAFIGÀ. (País Valencià) LUÉTIGA. (Cantàbria) MAS & RALLO. (Catalunya) OSKORRI. (Euskadi) OTXOTE DEL KORO EASO. (Euskadi) SEGE-ME Á CAPELA. (Portugal) TAMBORES Y BOMBOS DE LA ORACIÓN DEL HUERTO DE TERUEL. (Aragó) TRIFÒLIUM. (Catalunya) VÄRTTINÄ. (Finlàndia)
2001 AMANCIO PRADA. (El Bierzo. Castella-Lleó) ANIMAUX TOTEMIQUES. (Occitània) ASSOCIACIÓ DE SACAIRES I FLABIOLAIRES COSTA DE PONENT. (Catalunya) BIEL MAJORAL. (Mallorca) BUFALODRE. (Catalunya) DUETS DE LA MEDITERRÀNIA. (Occitània, Itàlia i Catalunya) Els FRANCOLINS. (Catalunya) EUGENIO GRACIA. (Aragó) HEVIA. (Astúries) MARIA ALICE. (República de Cap Verd) MILLADOIRO. (Galícia) MIQUEL GIL. (País valencià) NUEVO MESTER DE JUGLÀRÍA. (Castella-Lleó) PUNT DE MALURA. (Catalunya) RODOPIS. (Bulgària) SAM MANGWANA. (R D Congo) SHARON SHANNON. (Irlanda) THE MAHOTELA QUEENS. (Sudàfrica) TITIRITEROS DE BINÉFAR. (Franja de Ponent) XEREMIERS DE SA CALATRAVA. (Mallorca) XUACU AMIEVA. (Astúries)
2002 AGRUPACIÓ DE BALLS POPULARS DE VILANOVA I LA GELTRÚ. (Vilanova i la Geltrú. Catalunya) AIRIÑOS DE FENE. (Galícia) ASOCIACIÓN CULTURAL GRUPO DE DANZAS DE SAN PEDRO DE GAÍLLOS. (Segovia. Castella-Lleó) BASTONETS D'ALGEMESÍ. (Algemesí. País Valencià) GUMBO JASS BAND. (Catalunya) FANFARE CIOCARLIA. (Romania) GRUP DE FOLK. (Catalunya) LILA DOWNS. (Mèxic) MARIA DEL MAR BONET. (Catalunya) MUSAFIR. (Rajastan. Índia NASS MARRAKECH & JORGE PARDO. (Marroc) ORQUESTRA FARAFINA. (Burkina Fasso) QUICO EL CELIO, EL NOI I EL MUT DE FERRERIES. (Terres de l’Ebre. Catalunya) SPACCANAPOLI. (Nàpols. Itàlia) TAJ MAHAL. (Estats units) TRAMUDANÇA. (Mallorca) TRÍO MOCOTÓ. (Brasil) WINTERBOURN DOWN BORDER MORRIS. (Anglaterra)
2003 EL PONT D'ARCALÍS. (Catalunya) ELISEO PARRA. (Castella-Lleó) EUGENIO BENNATO. (Nàpols. Itàlia) FAUDEL. RAI. (França) HIRU TRUKU. (Euskadi) KEPA JUNQUERA & IBON KOTERON, ALOS QUARTET i BULGARKA JUNIOR QUARTET. (Euskadi-Bulgària) LA SACAIRADA. (Catalunya) LOS MUÑEQUITOS DE MATANZAS. (Cuba) MÚSICA NOSTRA. (Mallorca) MÚSICS DEL PONT. (Vilanova i la Geltrú. Catalunya) OJOS DE BRUJO. (Catalunya) STANLEY BECKFORD. (Jamaica) SUPER RAIL BAND. (Mali)
2004 ADRIANA VARELA. TANGO. (Argentina) ANDANA. (Catalunya) CHICUELO, POVEDA, DUQUENDE & FAMÍLIES LANGA I KHANGA. (Catalunya-Pakistan) FALTRIQUEIRA. (Galícia) JESÚS ALEMANY ¡Cubanismo!. (Cuba) JONY ILIEV. (Bulgària) LAS CORRALERAS DE LEBRIJA. (Andalusia) MALKIT SINGH. BHANGRA. (Índia) MAÑUNGO Y LOS VETERANOS DEL CARIBE. (Colòmbia) ORQUESTRA TARAAB DE ZANZÍBAR. (Tanzània)
2005 CHANGO SPASIUK. CHAMAMÉ. (Argentina) FARIDA & IRAQUI MAQAM ENSEMBLE. (Irak) MAHMOUD AHMED. (Etiòpia) ORQUESTRA BAOBAB. (Senegal) RACHID TAHA. (Algèria) RAY LEMA & CHICO CÉSAR. (Congo/Brasil) SUPERBANDITALIANA. RICCARDO TESI. (Itàlia) TERRAFOLK. (Eslovènia) URBÀLIA RURANA & LA ROMÀNTICA ALTERNATIVA DEL SALADAR. (País Valencià)
2006 AYNUR. (Kurdistan) CHEIKH LÔ. (Senegal) JUAN MARI BELTRAN. Orhiko xoria. (Euskadi) LA VOLÉE D'CASTORS. (Quebec) MARIEM HASAN. (República democràtica del Sahara) MOSTAR SEVDAH REUNION. (Bósnia Herzegovina) OKI DUB AINU BAND. (Japó) PATRIARQUES DE LA RUMBA.(Catalunya) TOUMANI DIABATÉ & SYMMETRIC ORCHESTRA. (Mali)
2007 BUENAVISTA SOCIAL CLUB PRESENTA™ ELIADES OCHOA. (Cuba) BUKKY LEO & BLACK EGYPT. (Nigèria) BURHAN ÖÇAL & ENSEMBLE ORIENTAL D’ISTANBUL. (Turquia) CONGA VIBES. (Malawi) DAVID CALZADO Y LA CHARANGA HAVANERA. (Cuba) KRISTI STASSINOPOULOU. (Grècia) OUMOU SANGARE. (Mali) TALLER DE MÚSICS PRESENTA: MÚSIQUES IMPROVISADES DE LA MEDITERRÀNIA. LA TANGENCIAL DEL TALLER. (Catalunya) TXALA. (Catalunya)
2008 A FILETTA (CÒRSEGA). Trenta anys de polifonies embolcallants. ACOUSTEEL GANG (TRINITAT / OCCITÀNIA). Percussió industrial. AURELIA i FLORENTINA SANDU (ROMANIA). Volcans balcànics. BASSEKOU KOUYATÉ & NGONI BA (MALI). La resposta africana a Hendrix. ESMA REDZEPOVA (MACEDÒNIA). La reina balcànica. FANFARE CIOCARLIA (ROMANIA). La follia de l’Est. FRANCA MASU (L’ALGUER / ITÀLIA). L’univers fabulós de la Mediterrània. JONY ILIEV (BULGÀRIA). Somnis cantants d’una altra vida. KALOOME (PERPINYÀ/CATALUNYA NORD). Rumbes romanís. KÍLA (IRLANDA). La rebel•lia del nord. LA BELLE IMAGE (OCCITÀNIA). La fanfarre coreografiada. TANTICA IONITA (ROMANIA). Dansa vertiginosa dels Balcans. TOTARELLA (CALÀBRIA / LUCÀNIA / ITÀLIA). Heretats atàviques. MARIA DEL MAR BONET (ILLES BALEARS). La Veu llegendària de Mallorca. Ai Ai Ai (CATALUNYA). La nova rumba sandunguera. GRUPS DE LA MOSTRA DE SACAIRES (PAÏSOS CATALANS). Ancestralitats de carrer. MIGUEL POVEDA (CATALUNYA). Flamenc sobre ponts dialogats. QUI HI HA? (CATALUNYA). Joves progressius. QUICO EL CÉLIO, EL NOI I EL MUT DE FERRERIES (CATALUNYA). Jotes contra el canvi climàtic. ROSER OLIVÉ (CATALUNYA). Sonoritats dolces i punyents. SAMFAINA DE COLORS (CATALUNYA). Qualitats familiars. TANDARICA ORKESTAR (CATALUNYA). Simpaties desbordants. DJS SONS DE LA MEDITERRÀNIA (CATALUNYA). Repertoris tribals amb accents etnoelectrònics.

Referències

Albà, Josep: "El Festival Internacional de Música Popular Tradicional de Vilanova i la Geltrú", Revista d'etnologia de Catalunya, núm. 3, 1993, pp. 132-139.
FIMPT. Festival Internacional de Música Popular Tradicional. 25 anys. 1981-2005. Vilanova i la Geltrú, Ajuntament de Vilanova i la Geltrú / El Cep i la Nansa, 2005.
Soler, Joan (director): "Música, dansa i teatre popular", a Tradicionari. Enciclopèdia de la cultura popular de Catalunya, vol. 6, Enciclopèdia Catalana, 2006.

Enllaços externs

Web oficial del Festival
El FiMPT difós a través del Womex
El FiMPT al Womex
Extret de Viquipèdia algunes dades

wiki:Festival de Circ Trapezi

Festival de Circ Trapezi és una fira de circ que se celebra cada any al mes de maig a Reus i Vilanova i la Geltrú, amb actuacions de circ al carrer, algunes gratuïtes, altres per un preu simbòlic , i algunes de pagament. En general té un gran èxit de públic fins al punt que moltes vegades no es pot assistir a les representacions degut al limitat nombre de cadires i cal estar al lloc al menys una hora abans. Pel que fa a Vilanova es fan representacions pels carrers del centre i també a la Vela. Es va fer per primer cop el 1997. El mateix festival se celebra a Vilanova i la Geltrú.tant pel carrer com per espais tancats o de gran format tals com la Vela, Centre del circ.

wiki: Xató

http://www.vilanova.cat/img/img_48862577_1.gif 

De Viquipèdia




El xató és una salsa feta amb ametlles i avellanes torrades, molla de pa amb vinagre, all, oli, sal i, l'ingredient que la fa diferent, la nyora o pebrot de romesco. Aquesta salsa acompanya una amanida d'escarola, amb anxoves, tonyina i bacallà.
L'origen del xató és situat en el món del vi. Una vegada el vi estava a la punta i a punt de ser tastat, es procedia a aixetonar la bóta, una cerimònia cabdal en tot el procés que consistia en posar una petita aixeta (l'aixetó) que permetia que el vi sortís. Aquest moment marcava l'inici de la festa del vi nou, una celebració que anava acompanyada d'una menja composta per ingredients salats com el peix, que es trobaven a les cases dels pagesos, servida amb les fulles de la verdura de la temporada d'hivern i amanida amb una salsa especial. Aquesta menja ritual que acompanyava la cerimònia d'aixetonar la bóta de vi és doncs a l'origen de l'actual xató.
Malgrat tot, aquest plat tradicional a la regió del Penedès i el Garraf és de paternitat disputada. En l'actualitat gairebé totes les poblacions del Gran Penedès disposen d'almenys una variant pròpia de la recepta d'aquest plat i a la regió s'han popularitzat les tradicionals xatonades que són trobades populars on els participants degusten aquest plat.

Paternitat

Diverses poblacions s'atribueixen l'origen d'aquest plat, els seus arguments són els següents:
  • El Vendrell: Malgrat no disposar de referències escrites del segle XIX defensa que el xató és una salsa de tradició marinera que inicialment feien els mariners al port de la seva localitat quan es xatonaven (és a dir, es foradaven o es fiblaven) les bótes de vi en una festa popular. [1][2]
  • Vilafranca del Penedès: La defensa de la paternitat del xató és basa en la similitud entre la presentació del plat i el mot del que provindria xató. Per a entendre-ho cal saber que la recepta d'aquesta població dona al xató una estructura similar a la d'un castell i alguns grups argumenten que l'origen de la paraula xató ve del mot francès chateau (castell). Així, a causa del paral·lelisme entre la estructura del plat i el mot es podria considerar que el plat té un marcat origen vilafranquí i que altres poblacions al alterar la presentació no haurien sabut respectar l'original. [1]
  • Vilanova i la Geltrú: segons va publicar el Diari de Vilanova del 16 de febrer del 2007 la primera referència escrita del xató és a un exemplar del 1850 del diari barceloní El Sol on es mencionava que un restaurant vilanoví de recent obertura elaborava a la perfección el mondongo y los callos con all-y-oli, el suculento all-y-pebre y el escitante xató. [5] És la primera referència escrita que existeix sobre aquest plat.

Ruta del Xató

Des del 1997 les poblacions de la històrica vegueria del Penedès celebren la Ruta del Xató que té per objectiu popularitzar aquest plat i conèixer les diferents variants de la recepta amb el valor afegit dels diferents atractius turístics de les poblacions que la conformen. La Ruta originàriament la formaven El Vendrell, Sitges, Vilafranca del Penedès i Vilanova i la Geltrú i actualment hi participen les següents poblacions: Calafell, Canyelles, Cubelles, Cunit, El Vendrell, Sant Pere de Ribes, Sitges, Vilanova i la Geltrú i Vilafranca del Penedès.
Els ambaixadors del Xató nomenats per la Ruta del Xató des del 1998 han estat per ara:

Referències

Enllaços Externs

#pinterestvng

Youtube