Enric Martí i Muntaner (Vilanova i la Geltrú, Garraf 1889 - Buenos Aires 1954) fou un escriptor català. Emigrà molt jove a l'Argentina i visqué molts anys a la Pampa, on el 1936 traduí al català, en vers, el poema nacional argentí Martín Fierro de José Hernández, i el 1956 Santos Vega, de Rafael Obligado. Col·laborà a les revistes catalanes Ressorgiment i Catalunya de Buenos Aires.
Eduard Toldrà i Soler (Vilanova i la Geltrú, 7 d'abril del 1895 - Barcelona, 31 de maig del 1962), músic i compositor, va ser una de les figures més importants de la Música catalana de mitjan segle XX, especialment per la seva importantíssima tasca com a director de l'Orquestra Municipal de Barcelona. Hom l'ha considerat el gran arquitecte del renaixement musical català dels anys 20.
El seu pare, Francesc Toldrà i Carbonell, músic també, l'introduí ja de molt jove en el món de la música: als set anys ja debutà acompanyant-lo al violí. Als 10 anys, tota la família es trasllada a Barcelona i Eduard Toldrà comença els seus estudis de música, primer al Conservatori del Liceu i després a l'Escola Municipal de Música, on hi estudià solfeig amb el mestre Millet, violí amb Rafael Gálvez i harmonia amb Antoni Nicolau. En aquest període exercí una variada actuació musical: Concerts amb orquestra al Palau de Belles Arts de Barcelona, suplències al Teatre Còmic, concertino d'una orquestra de sarsueles, actuacions diverses en teatres, cinemes i festes majors, recitals i concerts de música de cambra. El 1912 guanyà el premi extraordinari de violí de l'Escola Municipal de Música amb el Concert per a violí Número 2 de Max Bruch.
De 1911 a 1921, Eduard Toldrà consagrà molts del seus esforços al Quartet Renaixement, format pels músics Lluís Sànchez, Antoni Planàs, Josep Recasens i ell mateix, fins assolir un total de 209 concerts. Però encara trobà temps per fer classes de música, compondre diverses obres, continuar fent actuacions de músic de cafè i dirigir (1916) l'Agrupació d'Instruments de Vent de l'Associació d'Amics de la Música.
Ingressà com a professor auxiliar de violí a l'Escola Municipal de Música el 1923 (hi continuà quan es convertí en Conservatori Superior, i fins a la seva mort). A l'any 1924 fundà l'Orquestra d'Estudis Simfònics (1924-1934), formada per instrumentistes no professionals. Pau Casals el convidà a dirigir la seva orquestra diverses vegades, primer en l'estrena d'obres d'en Toldrà (Suite en Mi el 1921, Empúries, el 1926, la versió simfònica de La maledicció del Comte Arnau el 1930) i el 1932 en l'estrena de La vida breve de Falla, amb presència de l'autor.
En tota la seva la carrera no deixà mai de compondre: una trentena de sardanes, unes cinquanta cançons -amb lletres de destacats poetes- i molta altra obra. El 1928 estrenà, al Palau de la Música Catalana la seva òpera El giravolt de maig, amb llibret de Josep Carner, figurins i decorats de Xavier Nogués, i amb els cantants Mercè Plantada, Concepció Callao, Emili Vendrell, Conrad Giralt, Joan Barrabés, Valentí Capdevila i Francesc Torra. El 1936 obtingué el premi Isaac Albèniz, instituït per la Generalitat de Catalunya, per La rosa als llavis (lletra de Salvat-Papasseit), que dedicà a la soprano Conxita Badia. Hagué d'esperar onze anys a estrenar-la, fins que la cantant no tornà de l'exili.
El 1941 li fou oferta la direcció de l'Orquesta Nacional de España de Madrid, que declinà, però el 1942 s'avingué a dirigir-la en una tongada de vuit concerts que foren un èxit rotund. L'ajuntament de Barcelona li encarregà organitzar i dirigir una gran orquestra, que revitalitzés la vida musical de la ciutat, i el resultat va ser l'Orquestra Municipal de Barcelona, de què va ser-ne nomenat primer director titular, i encapçalà en el seu concert de presentació el 31 de març del 1944; s'hi estigué els disset anys següents, 729 actuacions sota la seva batuta.
Guanyà el Grand Prix du Disque de l'Académie Charles Cross per l'enregistrament de la versió integral de El sombrero de tres picos, de Falla, amb l'Orquestra Nacional de França, el 1958. L'any 1961, ja greument malalt, estrenà al Liceu la versió de concert d'Atlàntida, de Manuel de Falla i Ernesto Halffter, sobre el poema de Jacint Verdaguer.
Al llarg de la seva carrera, el gran prestigi que gaudia va fer que hom el cridés per dirigir un gran nombre d'orquestres. A més de les ja esmentades, l'Orchestre Lamoreux de París, l'Orquesta Municipal de Bilbao, l'Orquesta Filarmónica de Madrid, l'Orquesta de Cámara de Madrid, i d'altres a Alemanya, Itàlia i Portugal.
Totes amb acompanyament de piano, llevat de les que s'indica altrament
| |||||
| Localització | |||||
| |||||
| Municipi del Garraf | |||||
 | |||||
| Estat • Autonomia • Província • Àmbit funcional • Comarca | Espanya Catalunya Barcelona Metropolità Garraf | ||||
| Gentilici | Vilanoví, vilanovina | ||||
| Pressupost | 66.867.656,00 € (2007) | ||||
| Superfície | 33,99 km² | ||||
| Altitud | 22 m | ||||
| Població (2008) • Densitat | 64.905 hab. 1.909,53 hab/km² | ||||
| Coordenades | 41° 13′ 47″ N, 1° 41′ 37″ E / 41.22972, 1.69361(i) 41° 13′ 47″ N, 1° 41′ 37″ E / 41.22972, 1.69361 | ||||
| Organització Entitats de població • Alcalde: | 1 Joan Ignasi Elena i Garcia (PSC) | ||||
| Agermanament |  Vila-real (País Valencià) Matanzas (Cuba) Mérignac (França) | ||||
Vilanova i la Geltrú és la capital de la comarca del Garraf i està formada pels següents nuclis: Vilanova de Cubelles, vila que antigament formava part del terme de Cubelles, i la Geltrú, que antigament era una vila independent.
Taula de continguts[amaga] |
Segons la llegenda, Vila Nova va néixer perquè el senyor feudal de la Geltrú va fer una llei que obligava les noies acabades de casar a passar la primera nit amb ell (dret de cuixa). Això va provocar que molts geltrunencs marxessin vora mar, a territori de Cubelles, fundant la Vila Nova de Cubelles. Anys després, el rei Jaume I li concedí la Carta-Pobla (1279).
Tot i que és una creença bastant extesa a casa nostra, el dret de cuixa només va existir en una forma molt diferent del que hom creu: el dret de l'amo de les terres a la quarta part de les caceres que s'hi fessin (una cuixa, en caça major). Entre els mals usos que s'aplicaven a la Catalunya medieval, com han establert els historiadors, no existia l'anomenat dret de cuixa consistent a poder jeure, per part del senyor feudal, amb la núvia la nit d'estrenes.
A mitjans del segle XVIII, quan el rei Carles III va permetre que Vilanova de Cubelles obrís comerç amb les Amèriques, la ciutat va viure una efervescència econòmica molt important. Un progrés que no es limita a una acumulació de riqueses, sinó que reporta una inversió en cultura.
És aleshores que a Vilanova de Cubelles es funden les primeres societats recreatives, llocs de trobada i d'esbarjo. D'aquesta manera, a principis del segle XIX, apareixen els jardins del Tívoli i altres. En aquest sentit, Vilanova va ser anomenada l'Havana xica, tant per la frondositat dels jardins de reunió com per l'ambient que el contacte amb l'illa de Cuba li anava donant.
El 1804, Pere Gumà erigí el primer teatre de Vilanova: la Sala, un espai de planta quadrada cobert amb voltes que servia tant de teatre com de sala de ball.
Vilanova i la Geltrú, capital de la comarca del Garraf, província de Barcelona, compta amb un centre de la UPC (Universitat Politècnica de Catalunya). Situada a 42 km de Barcelona i 51 km de Tarragona, té el tercer port en importància de Catalunya i una estació nàutica. Completen les comunicacions l'autopista C-32, coneguda també com Autopista Pau Casals,o pels barcelonins l´autopista del Garraf i la connexió ferroviària (línia de Rodalies Sant Vicenç de Calders-Maçanet de la Selva).
La seva població ha anat en augment en els últims anys. Segons les darreres dades, arriba a uns 62.826 habitants. Alguns dels nous projectes de la ciutat són l'Eixample de Mar, el polígon Sant Jordi i la futura remodelació d'una part de la façana marítima.
El 17 de gener, per Sant Antoni (co-patrò de la Vila), se celebra la Festa Major d'hivern o dels Tres Tombs. Aquest dia carruatges i carros de pagès tirats per cavalls, ases i rucs donen tres tombs a la rambla principal de la ciutat per tal de ser beneïts.
Per Carnaval, se celebra el Carnaval de Vilanova i la Geltrú, declarat Festa Tradicional d'Interès Nacional.
El 5 d'agost, se celebra la Festa Major, en honor de la Verge de les Neus. Hi desfilen diversos cercaviles que integren un bon nombre d'entremesos i balls populars: El Ball de Diables, el Drac de Vilanova, el Drac de la Geltrú, la Carpa i el Porró, les Mulasses, els Gegants, els ball de nans, el ball de Serrallonga, el ball de bastons, el ball de gitanes, el ball de pastorets, el ball de cintes, la moixiganga, els castellers, els falcons i altres.
Per Nadal són tradicionals les representacions de "Els Pastorets", al Teatre Círcol Catòlic, i també en altres ocasions al Teatre Principal.
Vilanova és una de les poblacions que s'atribueixen l'origen del xató, una salsa feta, entre d'altres ingredients, amb avellanes, oli, ametlles, pa i nyores. La salsa s'acompanya amb una amanida d'escarola, tonyina i bacallà, i es menjava en el moment que es xatonaven les botes de vi, és a dir, quan es presentava el vi novell de la collita. Actualment la "Ruta del Xató" ha popularitzat aquest plat per les comarques del Penedès.
A més, s'hi organitzen dos festivals: al maig, el Festival de Circ Trapezi, compartit amb Reus, i el tercer cap de setmana complet de juliol el Festival Internacional de Música Popular Tradicional de Vilanova i la Geltrú (o FIMPT), que se celebra des de 1981, i que és el certamen de més llarga trajectòria a l'Estat espanyol dins les músiques ètniques, també anomenades músiques del món.
Un dels atractius de la ciutat és el Museu de curiositats marineres Roig Toquès que, gràcies a la famosa Carpa Juanita que menja amb cullera i beu en porró, ha donat a conèixer el nom de Vilanova arreu del món. Un altre museu representatiu de la ciutat és la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, llegat de la persona que li dóna nom
| ||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||
| 1497-1553: focs; 1717-1981: població de fet; 1990- : població de dret (més info.) | ||||||||||||||||||
L'entitat Foment Vilanoví neix el 1853 gràcies a l'impuls de Joan Samà i Martí, germà del famós indiano Salvador Samà, i a tot un seguit de personatges vinculats a la societat i a la cultura local. L'objectiu dels fundadors és bastir una entitat que doni cabuda a diferents sensibilitats i amb un clar interès per la cultura local i la del país. La seu de l'entitat, obra de l'arquitecte Josep Oriol Bernadet, s'instal·là des d'un primer moment a la plaça de les Cols. Ara, més de 150 anys més tard, el Foment manté l'esperit inicial i es manté com una cruïlla de les diferents sensibilitats socioculturals de la Vilanova i la Geltrú del segle XXI. I és que el Foment Vilanoví és, des de la seva fundació, un punt de referència de la societat vilanovina i catalana per on desfilen part dels artistes i intel·lectuals del moment.
A partir dels anys 20 del segle passat, l´entitat acull famosos personatges com ara els músics Eduard Toldrà i Pau Casals; el ballarí Joan Magrinyà; els actors Joan Borràs i Margarida Xirgu; els escultors Josep Cañas i Joan Rebull, i els màxims exponents de les lletres i la intel·lectualitat catalana de l´època, com Josep M. de Sagarra, Eugeni d´Ors i Francesc Pujols, entre d´altres. És en aquest context que quatre dels més prestigiosos pintors catalans dels anys 20 i habituals de l´entitat, Joaquim Mir, Alexandre de Cabanyes, Enric C. Ricart i Martí Torrents, decideixen decorar les parets de la cafeteria del Foment amb olis de gran format. Així neix el que avui es coneix com la Col·lecció Cafè Foment, formada per 15 pintures actualment cedides a la Biblioteca-Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú. El Foment acull una clientela heterogènia, de diversa procedència i de totes les edats. Els salons acullen contínuament exposicions, conferències, concerts i presentacions de tot tipus sempre, però, mantenint una especial deferència per a qualsevol manifestació artística local considerada d´interès general.
A tot això, afegir-hi les activitats de Carnaval, l'autèntic motor que va impulsar la creació d'aquesta singular associació barreja de cultura, folklore (el 1947 s'impulsa des del Foment la restauració de part dels entremesos de la ciutat), tradició (les primeres comparses de Carnaval en època franquista surten de l'entitat) i modernitat.
El Carnaval de Vilanova és una celebració de forta arrel tradicional, amb influències vuitcentistes i que conté una diversitat extraordinària de tipologies carnavalesques: àpats, batalles, danses, disfresses, comparses, cors satírics, etc., i tot amb una participació popular massiva. A diferència dels altres carnavals, el de Vilanova i la Geltrú (Garraf) es caracteritza per una profunda crítica social més que pel simple de fet de lluïr carrosses i vestits.
El dia central i més emblemàtic és el diumenge de Carnaval, quan Vilanova s'omple de comparses: una desfilada de parelles (unes sis mil) arrenglerades darrere la bandera de la societat corresponent. Les comparses passen saltant al ritme d'una marxa militar popularitzada (El Turuta, de Román de San José) i tirant caramels a la gent dels balcons i del carrer i a les altres comparses que es troben. Finalment, conflueixen totes a la plaça de la Vila, on es fan, de primer, les passades de lluïment i, després, les batalles de caramels. A la tarda es ballen les tradicionals Danses de Vilanova. Durant tot el dia el noi vesteix una barretina i una americana o un mocador i faixa (el vestuari canvia en cada societat) i les noies un mantó de Manila, clavells al cap i faldilla.
Actualment la festa està coordinada i organitzada per la junta de la FAC (Federació d'Associacions pel Carnaval), que és escollida per la cinquantena d'entitats de la ciutat que la formen: ABBS Teresa Carulla, A.E. Talaia, Agrupació de Balls Populars, Amics Voramar, Anònim Vilanoví, Associació dels Tres Tombs, Associació de Veïns del Centre Vila, Associació de Veïns de la Collada, Associació de Veïns de la Geltrú, Associació de Veïns de la Plaça de la Sardana, Societat de Botiflers de Vilanova, Associació de Veïns de Sant Joan, Associació de Veïns del Tacó, Associació de Veïns del Molí de Vent, Ball d'Enveja, Bordegassos de Vilanova, Can Pistraus, Can Sandàlia, Círcol Catòlic, Club Nàutic Vilanova, Club Tennis Vilanova, Confraria de Pescadors, El Guixot, El Tast, Els Borregos de Vilanova, Els Boters de Mar, Els Pirates de la Costa del Garraf, Els Poca-Soltes, Endimari, Entitat Carnavalesca Marítims, Falcons de Vilanova, Foment Vilanoví, La Castanya, La Cova, La Disbauxa Vilanovina, La Fita, La Fundació EB Vilanova, La Gresca, La Medusa, La Nyora, La Pitonga, La Puput, La Unió Vilanovina, Moto Club Penya Motorista Vilanova, Olímpic FC, Orfeó Vilanoví, Penya Barcelonista Vilanova, Penya Filatèlica, SEPC La Gavina, Societat Cultural i Recreativa La Gran Penya, Societat Sardanista Dansaires Vilanovins.
Aquesta manera d'organitzar el Carnaval de Vilanova, a través de la FAC, el converteix en l'únic que és organitzat per la societat civil.
